L’aigua és una substància indispensable que fa possible la vida a la terra.
El molí hidràulic fou un giny dissenyat per a la substitució del molí de mà. La seva introducció tècnica a la Península Ibèrica correspon als àrabs. Però, quan adquireix importància és durant l’edat mitjana, perquè fou un instrument clau per refermar les relacions feudatàries entre senyor i vassall.
Recordem que el municipi de l’Aleixar, pren el nom d’una antiga masia àrab coneguda com al-Aisar
Recordem que el municipi de l’Aleixar, pren el nom d’una antiga masia àrab coneguda com al-Aisar
El marge dret del riu Francolí, el territori que formaria el Baix Camp natural, és pobre en corrents superficials. Aquesta situació va impulsar l’aprofitament de les corrents subterrànies del Camp de Tarragona, a partir de la construcció de mines o de fonts, com se les coneixia abans de la divuitena centúria.
Les mines són galeries subterrànies excavades artesanament, que intenten captar el flux de les aigües subsuperficials per gravetat, des d’un pou de posició on neixen, fins a la superfície o boca.
Al segle XVIII, les collites de sembrat s’imposaren per sobre les de la vinya, i a la vila de l’Aleixar es té constància de més de vuit molins fariners. Cap a meitat del segle XIX eren importants a l’Aleixar els molins d’oli i de farina, una fàbrica d’aiguardent, una mina de manganès i conreu de cítrics. Posteriorment, com a la resta del Camp, progressà l'avellaner.
Durant un llarg període, l'Aleixar va abastir en farina la ciutat de Reus, el que ens indica la importància del patrimoni hidràulic de l'Aleixar.
Un molí hidràulic tenia en la pressió de l'aigua la seva força, gràcies a l'aprofitament de la gravetat. L'aigua movia la roda horitzontal de pales, que feia rodar l'eix o "arbre" . El treball de molta es realitzava entre la mola fixa i la mola volandera o corredera . L'aigua queia mitjançant l'obertura del ganxo d'arrancar la mola , que alçava la canaleta o segitia. El gra queia des de la gronsa.
Malgrat que el pas del temps ha significat la degradació de la majoria dels molins fariners d’arreu de Catalunya, encara en queden notables senyals.
El molí fariner formava part de les poques indústries artesanes complementàries del sistema pagès català. L’energia eòlica no era emprada ja que amb el vent no es podia assegurar a la població l’abastiment de farina. Pel contrari els molins, que empraven l’energia del corrent d’aigua, podien moldre encara que les condicions no fossin favorables.
Tot seguit teniun el detall dels molins fariners que queden a l'Aleixar i el seu estat de conservació, és una llàstima però la gran majoria es troben complertament en ruines.
Molí del Pigat : Del s. XVII, es troba al costat dret de la riera de la Mussara, molt a prop del poble de Vilaplana. Resten part de la bassa d'aigua i de l'edifici, parcialment en ruïnes. Conserva encara restes de canalització de l'aigua des de la riera. Es possible que es tracti de l'antic Molí de la Vila de Vilaplana, esmentat a les Vàlues de 1698, probablement originari del segle XIV.
Tot seguit teniun el detall dels molins fariners que queden a l'Aleixar i el seu estat de conservació, és una llàstima però la gran majoria es troben complertament en ruines.
Molí del Pigat : Del s. XVII, es troba al costat dret de la riera de la Mussara, molt a prop del poble de Vilaplana. Resten part de la bassa d'aigua i de l'edifici, parcialment en ruïnes. Conserva encara restes de canalització de l'aigua des de la riera. Es possible que es tracti de l'antic Molí de la Vila de Vilaplana, esmentat a les Vàlues de 1698, probablement originari del segle XIV.
Molí de la Roca : Del s. XVIII-XX, està situat al sud de la població, al costat dret de la riera de la Mussara. En queden algunes parets en peu que corresponen a construccions de diverses èpoques, la més antiga sembla la de contenció de la bassa, on el seu damunt son visibles dos cacaus d'un metre de diàmetre dintre un encaix quadrat que fa la bassa.Molí vell del Grau: Al mateix costat d’altremolí de construcció mes moderna si veu bona part de la planta baixa, amb volta de canó feta amb citrat de canyes del molí referit.
Molí de la Palla: Edifici relativament ben conservat, en el qual poc hi queda del molí al pati davanter si veuen les dues pedres de la mola i pel darrera s’intueix el que era la bassa i si veu el seu cacau rodó.
Molí del carletes: També en diuen del Jaume del Mas. Edifici que es troba en estat ruinós, on per dintre encara s’identifica el lloc destinat per les moles, pel darrera si veu un cacau quadrat d’uns 80 centímetres d’ampla.
Molí del Ralet: Toca a la carretera T-704, a cinc minuts a peu de Maspujols direcció a Reus.
Molí Esmolador: N’hi ha les runes a tocar de la confluència de la Riera de Salvià i de la Mussara.
Mas d’en Cercós: Del s. XVIII, es troba a l'est del terme municipal de l’Aleixar, al costat de la riera de Salvià. És una gran masia, situada en un replà una mica alterós, vora el camí de carro de l'Aleixar a Castellvell i davant de la riera de Salvià o Suvià. Edifici de planta rectangular, obra de paredat molt espaiós i, malgrat les reformes, hi ha indicis d'antiguitat. El més interessant de l'edifici vell són les golfes, obertes amb una sèrie d'arcs rodons correguts, la major part d'ells cegats amb maons, fets amb rajoles. Un document de 1716 parla del mas de Cercós, posseïda per Blay Pamies. El 1800, un altre Blai Pamies rep un censal. L'apoderat del comte de Medinaceli (el terme de l'Aleixar pertanyia al comtat de Prades, que heretà la casa castellana), el 1807, concedí al mateix Blai, pagès, permís per construir un molí fariner i per obrir una mina al barranc del Salt. En la guerra dels Malcontents (1827) hi participa Francesc Pamies, que potser també lluità a la dels Matiners (1846-49). En la primera guerra carlina (1833-39), hi participà Isidre Pamies, germà de l'avi del homònim guerriller Cercós, que fou malferit en la batalla de Prades de 1873, i enterrat a la Mussara, on fou desenterrat el seu suposat taüt i afusellat el cadàver pels liberals.
Molí del Fernando de Dalt: el s. XVIII-XXI, situat dintre de la població de l'Aleixar. Poc queda del molí, l'edifici ha estat tot ell restaurat per segon habitacle, es conserva la bassa plena d'aigua amb un cacau rodó d'1'20 m. de diàmetre i per sota l'edifici a la façana principal, s'hi veu la boca del desaigüe, la qual omplia altre bassa del molí que en passats temps havia existit a frec d'aquest. Ha estat restaurat recentment i adaptat com a residència rural, la bassa ha estat adaptada com a piscina.
