Com la majoria de la família de les agavaceae són plantes d'origen
mexicà, arribades a la península cap al segle XVI, que és des de quan es troba
documentat el nom "atzavara", procedent de l'àrab aṣ-ṣabāra, però
adaptat a la fonètica catalana. El seu nom científic "agave" deriva
del grec i significa "meravella".
És una planta exòtica invasiva, àmpliament
distribuïda per el litoral català, i, tot i que ja forma part del paisatge
habitual, constitueix una amenaça greu per les especies autòctones, els
habitats i els ecosistemes. A Espanya està prohibida la seva introducció al
medi natural, possessió, transport, tràfic i comerç.
El cicle vital de l'atzavara és d'uns vint o vint-i-cinc anys i acaba amb la planta florida
per primera vegada.
Floreix a l'estiu, les flors apareixen sobre una llarga tija llenyosa que
pot assolir fins a 10 m d'alçada. La inflorescència és un raïm amb forma
piramidal, les flors són de color verd glauc i arriben a mesurar més de 7 cm.
L'atzavara, doncs, un cop ha florit, mor. Ara bé, deixa a la base molts
plançons, fàcils de separar i fer arrelar.
A Mèxic, se n'extreu per destil·lació el "pulque" del qual s'obté
el "mescal", un licor que és una de les begudes més tradicionals
d'aquell país. A la província d'Almeria s'utilitza per fer escales, per la
qual cosa, s'aprofiten les seves tiges florides. També se n’extreuen fibres tèxtils de les
seves fulles, l'anomenda pita, per fabricar cordes, xarxes i altre sobjectes.
De
l'atzavara blava (tequilana Weber) també s'obté un edulcorant 100% natural.
La Flor de l'Atzavara
Efímera és i fràgil la florida,
com la neu de l’abril, evanescent;
li dol haver nascut ran de ponent:
altiva plenitud, molt prest marcida.
Veu que sa primavera està ferida,
marcada per un fat intransigent
i es plany en llarga tija florescent;
mes, cara al mar, s’estufa presumida.
La glòria és abrupta però bella,
fruir-ne ens fa sentir semblants a un déu,
per poc que duri. Urc de flor novella
que ha tramuntat, ardida i prompta, el seu
malastre per eixir tal com és ella,
malgrat la rèmora d’un temps tan breu.
[Del poemari “Sonets de l’edat sàvia]
com la neu de l’abril, evanescent;
li dol haver nascut ran de ponent:
altiva plenitud, molt prest marcida.
Veu que sa primavera està ferida,
marcada per un fat intransigent
i es plany en llarga tija florescent;
mes, cara al mar, s’estufa presumida.
La glòria és abrupta però bella,
fruir-ne ens fa sentir semblants a un déu,
per poc que duri. Urc de flor novella
que ha tramuntat, ardida i prompta, el seu
malastre per eixir tal com és ella,
malgrat la rèmora d’un temps tan breu.
[Del poemari “Sonets de l’edat sàvia]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada